La mort

Val, pot ser mai es supera la mort d'un ser que t'estimes, ni és plaent pensar-hi, però m'he quedat parada amb el pànic dels meus estudiants a comparar dos poemes que en parlen. Mai no m'ho hagués pensat.

Tenen entre 17 i 47 anys, la de 47 és l'única que ha fet el que li demanava, que era ben poc. Els poemes els vam parlar a classe, el de Quevedo els va agradar molt quan el van llegir amb encavalcaments i sabent què eren les paraules. El de l'Àngel Gonzàlez molt menys... m'han fet uns esquemes molt bons sobre les idees principals, de com lligar-les i a l'hora de redactar l'esquema... m'han parlat de tot menys del que havien tractat a l'esquema. És com si haguessin fet servir els poemes per saltar i parlar dels avis, de la por, del pas del temps, a una estranya teràpia de grup. Evidentment, la culpa és meva perquè al grup de nivell baix els hi he posat un text de A.Muñoz Molina sobre el llenguatge gestual i ho han fet tots bé.

Jo no sabia si comentar que jo no estic ara per fer de terapeuta i, quan la millor alumna, de 37 anys, m'ha parlat del seu avi després de fer-me un esquema d'idees perfecte; només li he dit que l'esquema estava molt bé. M'ha comentat que li havia costat moltíssim i al cap d'una estona ha comentat que té tres nens petits i un marit de 69 anys, que sempre havia estat molt bé i que no es penedia de res. I el que tots sabem que l'edat no garanteix res etc. etc.

Però de totes maneres, he lligat moltes "o" de companyia en silenci i he decidit passar a la "nariz pegada" si altre cop m'entren ganes de parlar de Quevedo.

Amor constante más allá de la muerte

Cerrar podrá mis ojos la postrera
Sombra que me llevare el blanco día,
Y podrá desatar esta alma mía
Hora, a su afán ansioso lisonjera;

Mas no de esotra parte en la ribera
Dejará la memoria, en donde ardía:
Nadar sabe mi llama el agua fría,
Y perder el respeto a ley severa.

Alma, a quien todo un Dios prisión ha sido,
Venas, que humor a tanto fuego han dado,
Médulas, que han gloriosamente ardido,

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.

Cumpleaños de amor

¿Cómo seré yo
cuando no sea yo?
Cuando el tiempo
haya modificado mi estructura,
y mi cuerpo sea otro,
otra mi sangre,
otros mis ojos y otros mis cabellos.
Pensaré en ti, tal vez.
Seguramente,
mis sucesivos cuerpos
-prolongándome, vivo, hacia la muerte-
se pasarán de mano en mano,
de corazón a corazón,
de carne a carne,
el elemento misterioso
que determina mi tristeza
cuando te vas,
que me impulsa a buscarte ciegamente,
que me lleva a tu lado
sin remedio:
lo que la gente llama amor, en suma.
Y los ojos
-qué importa que no sean estos ojos-
te seguirán a donde vayas, fieles.