Objectius

Quan penso amb quins professors he après més sempre veig que és amb els més caòtics, amb els que sempre tenia la sensació de no saber què volien de mi com a alumna.
Això es contradiu amb el que ara és l'ensenyament, on la pauta és el que prima per evitar aquesta desorientació.
Però, realment és el millor? Com puc saber jo com a professora fins a on un alumne pot arribar? I, si jo no ho sé, per què ho ha de saber ell?
Hem de crear uns límits per baix i per dalt que serveixin per a tothom? On es queda el sentit comú? On es queda el saber-se perdut per poder treure forces i tirar endavant? No es trobarà l'alumne això a la vida laboral real? Per què a l'escola se li protegeix tant? Que se n'ha fet dels professors que no sabien fins a on podies arribar i t'atorgaven la seva confiança per a que te'n sortissis per on poguessis fent-te aprendre així molt i molt?
Ara tot és descafeïnat, fins i tot l'ensenyament...