De Premià

Ja marxo de Premià, però sempre he volgut escriure sobre persones del poble que no són alumnes de l'escola.

La meva preferida és la senyora dels gats, passetja per la platja, amb un cotxet de la compra, ple de menjar, i el va deixant entre les roques per a que els gats en mengin. La gent se l'estima i a voltes, si passeges per la platja et pregunten si l'has vist. L'últim cop que la vaig veure anava amb un senyor.
Hi ha també el senyor del lloro, a qui tothom coneix i que et mira com si ho sabés tot de tu i no li poguessis enganyar. Va vestit com un mariner i, a voltes, va a um ocell a l'espatlla esquerra.
I en tercer lloc hauria de posar el conserge que teníem fins fa poc a l'escola. Es va presentar dient que era biòleg però després, com s'avorria de no fer res, va demanar sumes i restes de dues xifres per entretenir-se i vam veure que amb prou feines sabia escriure. Va tenir un accident de moto fa uns anys i a cadascú de nosaltres ha explicar una història des dels plors al suïcidi, passant per porcsanglars. Com totes les dones del poble estan enamorades d'ell no sap a qui escollir, això crec que ho va explicar a tots els alumnes nois amb consells de com tractar a les dones que hauria de publicar l'ajuntament que el va contractar.
Però a qui trobaré més a faltar és a les senyores que fan safareig públic al carrer des de les finestres, ara que fa calor i està tot obert les sento reflexionar sobre la vida i la mort. Jo que ni culebrones, ni concursos, ni grans hermanos ni res de tot això, estic pendent de l'atac de cor del marit d'una, escolto les seves reflexions i, al final, seran l'únic que trobaré a faltar de Premià.