Ahir vaig fer un sopar amb alguns alumnes, sort que em va acompanyar la Maria Josep, perquè m'hagués sentit fatal tota sola. Sota l'aparença frívola o esbojarrada hi ha uns drames familiars increíbles. Ja no gosso preguntar però és difícil no fer-ho. On hi ha el límit entre la professora i la persona? Jo el vaig posar a no voler cantar al karaoke...
A quina societat vivim? Per què no creen serveis socials que puguin atendre a aquesta gent? Ahir vaig pensar que realment era molt més adient que l'educació d'adults pertanyés a Benestar i Família que a Educació. Abans pensava que es necessitava personal qualificat per atendre a segons qui, però després de passar mitja vida a la universitat veig que el poc que es fa ara a les universitats serveix per a molt menys encara.
Així que el meu gra de sorra és tractar-los bé, escoltar-los i intentar dia a dia convèncer-los que no són una merda i que ningú els hauria de tractar així. Igual no serveix per res però no em vull afegir al sistema i no prendre'ls en consideració.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Perquè molta gent pensa que els Serveis Socials nomès són per dissenyar estratègies d'actuació que han de fer servir els altres, i estar tancats als seus despatxos i parlar de lo malament que està tot i que quina gent...que què passssada...etc; i de vegades quan dexideixen surtir de la "cova" venir a dir-te el que has de fer.
Quan portes molts anys a la Educació d'Adults te n'adones que has passat més temps fer de "chacha para todo" que de profe. Es a dir que has aguantat moltes coses i has viscuts molt problemes aliens, als que has intentat donar alguna mena de solució, el que se t'ha ocorregut...I quan veus tot el temps que has dedicat a fer el que daltres hauríen d'estar fent, que per això cobren ; i tu encara no tens segur si cobraràs demà, la veritat és que no se ben bé perquè continuem fent aquestes coses.Però les fem.
Ànim per continuar, perquè a la fi i a la postre les úniques satisfaccions que tenim a la Educació d'Adults provè dels alumnes, de ningú més. Alguna vegada d'algun company o companya, pero per desgracia són excepcions.
Amunt! I tornem a la feina diària i no esperem res dels que paguem per que se'n cuidin d'el que dius. És massa complicat pasar de la paraula a l'acció.
Publicar un comentario