Voràgine

Estic cansada i cremada, em sento un ave fènix sempre havent de renéixer de les meves cendres. Aquest any sembla que estic enmig de totes les maladreces de l'Administració i que gairebé tot em gira l'esquena. I ja canviarà la sort, però no deixa de fer-me ràbia tot plegat.
Em venen ganes de submergir-me en un disc de cançons de l'Amancio Prada i ser Lorca exigint fets o Rosalia parlant a les ombres, amb un fons etern de violonxèl, i no veure aquesta realitat de deixadesa i de gent que no pren responsabilitats.
La lucidesa diuen que és un do, però jo penso que només és un càstic que mai no em deixarà viure en un disc.