No és una foto feta per accident, em va agradar tant la disposició del terra que vaig acabar fent la foto.

I això havia estat un glaciar... Impressionant... i la taqueta negra del mig, si apropo la imatge, és un/una excursionista amb moxitlla a l'esquena, quina sensació... Hi vull tornar!!!

El món a l'inrevés

Em penso que ni la rentadora més potent té tanta força...

I això també és maco tot i que no sé què és, però la de millions d'anys que haurà trigat a fer-se...

És maca la pissarra...

Com les altres imatges, és d'un viatge a Suïssa, és l'antesala de windows, amb forma de proveta o de candau o de maraca o de pou o de porus o de cullera o de lupa o de gerra o d'arbre o de...

Historia de un camello que llora

Fa temps que me'ls vull endur al cinema i mai no trobo l'ocasió o es desapunten i al final vam escollir aquesta pel.lícula al dematí que ha tingut èxit jo pensava que perquè era o pel.li o mates (tot i que jo hagués escollit les mates), però és que resulta que part dels alumnes creia que el camell no era de debó i que parlava d'un traficant.
No surten els camells als llibres de Coneixement del medi? No ploren els camells? Fins i tot jo estic intrigada en veure com és la pel.li i espero que la resta de esoides/esitos/alumnes de l'ESO que estiguin a la sala ens deixin escoltar la història.

Quasi-homòfons

A voltes veus clar que no parlen de tu... com avui on una alumna li deia a altra que estava com una sífilis; tots hem vist a qui parlava, podia haver-li dit "estàs anorèxica", però bé, li ha dit que no, que com la sífilis.
I jo que faig "Temes i mites" amb ells, i que lluito cada dia per a que aprenguin paraules noves li he preguntat que si sabia què era la sífilis i clar, no ho sabia. Vint anyets, però potser hi ha coses que no estaria malament que sabessin. Així que una senyora de la classe li ha explicat molt bé (sort de les senyores, com les trobo a faltar quan no hi són) i li ha dit que si de cas estava com una sílfide (segur que avaluava també la línia entre els 40kg i la sílfide).
També li podien haver dit que "estava de boli" perquè total s'hi assembla. Tot i que sigui una noia amb molta paxorra (que mai anirà de bòlid) sí que té un aire a un boli-bic amb el tap a mode de cabellera.
I si parlo dels homòfons segur que diuen que no suporto els gais.

Les convidades de pedra

Fa uns anys, volia explicar que el narrador i l'autor no és la mateixa persona, i per explicar-ho vaig inventar una història segons que un noi de la classe, que no hi era, no havia vingut perquè a la sortida de la classe una noia superguapa que es deia Inès l'havia vingut a recollir i havien marxat plegats cap a la platja.
Llavors vam repartir la feina, un noi de la classe escribia oralment cartes explicant detalls, signant unes com al noi i altres com a Inès i imaginàvem una novel.la epistolar, on evidentment autor i noi no eren el mateix. Altre feia una novel.la en primera persona i el mateix, narrador i protagonista no eren el mateix. I així...
El cas és que un dia va venir el noi molt enfadat perquè a la seva nòvia algú li va explicar que una noia molt guapa que es deia Inès l'havia anat a buscar a la feina per anar a la platja i que no havia estat ningú de la classe... I ja no ho he tornat a fer... i després van concloure que allò de que "cuando el río suena, agua lleva" podia ser 100% fals.
La setmana passada, volia explicar la diferència entre ateu, agnòstic, creient, i apòstata, i em vaig inventar a la senyora Maria, els vaig explicar que estava en un racó, que ella els havia conegut des que eren petits, jugant al parc, que se'ls estimava molt i que era una dona gran, que no vestia amb molts colors, que tenia el cabell blanc, una mica grassoneta i que li agradava quedar-se a la classe i mirar-los. Llavors els vaig explicar que s'ho podien creure o no, però que tant una cosa com altre implicava una creença i que també em podien dir que no tenien proves perquè no la podien veure. Un parell de nois estaven espantats... però ara la senyora Maria ja és una alumna més de la classe i ja em veig que un dia em vindrà un equip de parapsicòlegs del poble per a fer-li una entrevista...

Ogamers Anònims

Jo no puc dir Em dic Eva i soc alcohòlica perquè últimament l'alcohol només el veig en webquests, però si que puc dir que el 16 de desembre faig 37 anys i sóc ogameaddicta.
Tinc un planeta a www.ogame.com.es, amb noms en llatí i colònies espaials, són planetes tamagotxi, els has de fer créixer en un univers virtual en miniatura i has de mirar de no ficar-te en una star-wars i d'investigar en coses com el terraformer i la tecnologia del gravitó.
La culpa és del Richard (que per cert farà els 39), també em va enganxar a www.hsx.com que és una borsa fictícia que en comptes d'accions té estrenes de cinema a USA, però a aquest ja no entro gairebé mai. El cas és que últimament només parlem per telèfon, i sempre de l'ogame i he optat per emailear-me amb el seu company que té una conversa més variada i perquè, per al Richard, no estic prou enganxada i com diu que aquest joc deixa veure com és la gent de debó doncs aprofita per criticar-me perquè jo no ataco a ningú i llavors no guanyo punts però també critica a un amic nostre que no fa més que assaltar planetes per a estar entre els primers jugadors del món i que això no pot ser signe que el seu cap estigui bé.
Per al Richard ningú és normal i no em creu que qui no és normal és ell, que jo tampoc no sóc normal, ni la seva parella, ni gairebé ningú de la pseudo-colla que tenim. Em fa tendresa sentir-lo parlar de freakies aliens mentres té dos ordinadors encesos, al costat de les mil col.leccions de la seva habitació, a l'única casa que conec que té un canó i una pantalla de cinema al menjador amb un supersofà de latex que fa que seguis i t'adormis encara que el home cinema estigui a tota pastilla i que el seu gat t'agafi com catifa.
Però ara que els meus amics canvien, que res no ho veig com ho veia abans, que retrobo el món que vaig perdre de nena a velocitats de vertigen, ara l'ogame és un vincle amb el passat més recent que no sóc capaç de trencar.

La vuelta al cole

Després de corregir proves de nivell, ja sé que la diferència entre un article d'opinió i una notícia és que qui escriu la notícia no té opinió, i hauré de preguntar a l'"examinand" si els que escribim a les bitàcoles tenim opinió o no.
I ja m'ha caigut bé, perquè si més no és un examinand que es llegeix les preguntes abans de respondre-les i això el converteix en una rara avis d'aquelles de les que sempre es parlava als llibres amb els que va estudiar la mare.
Així que un altre any de volta al cole, tornen amb més força alumnes que professors i és que per a les escoles d'adults, al menys per als profes de GES, és ara quan a les classes tindrem els alumnes nous, amb el xip de l'ESO, fent soroll, provocant, vivint com si ballessin rap amb el cap. Fa mandra, tot i que una majoria, quan acabi el curs, seran encantadors i, fins i tot, educadíssims i faran que jo continuï dient que el jovent d'ara sap perfectament que està bé i que està malament, estan educats com cal, i que la seva actitud és una opció personal i no un desconeixement dels valors socials que nosaltres volem que facin servir.
Però... però... quina mandra començar ja.

Ara també sóc mestra

Doncs sí, he aprovat la música i ja no sóc només professora sinó mestra i professora. Per fer tot magisteri vaig estar tres quadrimestres i dos més que duc només amb la música.
Ara tinc tres dies de jornades pedagògiques a l'ICE de la UAB i ja m'han dit que això és molt "de mestra" i que "una professora" no cal que faci aquestes coses. Ara ja sóc part del grup tan criticat pels professors de secundària per no tenir gens coneixements en continguts.
I realment a la carrera no es fan, jo només he après una miqueta de geologia, i coses que reconec que ja es feien a l'institut. Però estic segura que el mestre que tingui curiositat aprendrà coses pel seu compte, però no entenc com es pot sortir (amb el nou pla d'estudis) de la carrera amb uns coneixements tan minsos en continguts i tant de "màrketing" per vendre'ls.
Però bé, no em queixaré perquè va bé de saber de tot i ja estic temptada de fer altra cosa però m'he apuntat a acabar l'anglès perquè ja tinc dues filologies i un magisteri i, encetats i abandonats, un doctorat sobre caníbals i una enginyeria de camins de quan tenia 18 anyets i l'alemany.
Ja sóc mestra! :-)

2005-2006

El quart any a Premià... I aquest curs no les tenia totes, però tot ha acabat posant-se al seu lloc per a mi...
Tant de patir per no "haver passat" les opos i ara resulta que si les hagués passat estaria treballant a l'ESO que és on no volia tornar. Els companys que les han aprovat tenen destinació a IES i els interins ens hem quedat amb adults. A mi, ja m'afavoreix però no deixa de ser un "sin sentido".
Què hem de fer per mantenir la nostra feina? Ho hem de deixar tot en mans de l'atzar? Per què jo si i part dels meus companys no?
Però estic contenta de tornar a Premià, tot i que sigui un mínim de dues hores i mitja diàries de viatge. M'agrada l'escola, s'ha de pencar molt però jo m'ho passo bé fent-ho, ja m'ho conec, l'he vist crèixer... i amb les companyes semblem a voltes La casa de Bernarda Alba però també d'això s'aprenen coses, com valorar la feina aliena, la teva i donar la importància que es mereix a una enrabiada o a una enrauxada de tramontana.
Tot va bé? M'ho puc creure?

Sort

Sembla que aquest hagi de ser el meu blog-teràpia més negatiu, i no vull. Els dies que puc dormir poso les coses al seu lloc i penso que sóc MOLT afortunada en general i que tot va com ha d'anar. Avui és un dia d'aquests i vull aprofitar per explicar, ja que si algú altre que jo mateixa llegeix això serà de profes d'adults, que sí, que això de passar a educació no sembla cap millora però que les escoles d'adults al món depenen d'associacions i que la majoria dels ciutadans del món no tenen l'opció d'anar a classe i treure's estudis primaris o secundaris, sinó que han de presentar-se per lliure i aprendre amb voluntariat.
I això d'estar al departament d'educació no està bé per als profes però per als alumnes segurament serà millor, ja que evitem que caigui la feina de la gent que ho va encetar en mans no oficialitzades.

Mes i mig

Opos i cursets m'han robat quinze dies de vacances i mes i mig s'obren avui amb tota la seva xafogorosa esplendor. Amics i família als que fa un any que no veig em robaran els propers quinze dies. Em queda un mes per renéixer que quedarà minvat perquè fins a finals d'agost no sé on aniré a treballar, ni on tindré feina, si a l'ESO o a adults, ni...
I després de totes les males sorts de l'any ja no espero res de bo.
The times are changing...

Voràgine

Estic cansada i cremada, em sento un ave fènix sempre havent de renéixer de les meves cendres. Aquest any sembla que estic enmig de totes les maladreces de l'Administració i que gairebé tot em gira l'esquena. I ja canviarà la sort, però no deixa de fer-me ràbia tot plegat.
Em venen ganes de submergir-me en un disc de cançons de l'Amancio Prada i ser Lorca exigint fets o Rosalia parlant a les ombres, amb un fons etern de violonxèl, i no veure aquesta realitat de deixadesa i de gent que no pren responsabilitats.
La lucidesa diuen que és un do, però jo penso que només és un càstic que mai no em deixarà viure en un disc.

Sopar amb karaoke

Ahir vaig fer un sopar amb alguns alumnes, sort que em va acompanyar la Maria Josep, perquè m'hagués sentit fatal tota sola. Sota l'aparença frívola o esbojarrada hi ha uns drames familiars increíbles. Ja no gosso preguntar però és difícil no fer-ho. On hi ha el límit entre la professora i la persona? Jo el vaig posar a no voler cantar al karaoke...
A quina societat vivim? Per què no creen serveis socials que puguin atendre a aquesta gent? Ahir vaig pensar que realment era molt més adient que l'educació d'adults pertanyés a Benestar i Família que a Educació. Abans pensava que es necessitava personal qualificat per atendre a segons qui, però després de passar mitja vida a la universitat veig que el poc que es fa ara a les universitats serveix per a molt menys encara.
Així que el meu gra de sorra és tractar-los bé, escoltar-los i intentar dia a dia convèncer-los que no són una merda i que ningú els hauria de tractar així. Igual no serveix per res però no em vull afegir al sistema i no prendre'ls en consideració.

Les hores

Bé, pulsant sortiria el rellotge amb els quarts...



Tot i que també atrapant al lladre, no?

Participació ciutadana

Em passo el curs amb el consol de ser beatificada al juny per unaminitat divina. Imagino a Al.là, Déu, Buda, Zeus i una representació variada de deus oblidats, inclòs el Cary Grant, votant a la paciència més infinita i esperant que valorin la meva ofrena mental però fervent de uns quants alumnes en un pinxo gegant i ben rostits. Però res, beatificaran abans al pare Mundina que segur que no tenia plantes drogadicctes ni arbres amb trastorn de personalitat.

Doncs sí, vull que es presentin al premi Rafael Farré per a alumnes d'adults i... que participin al concurs esdevé gairebé obligatori. Els alumnes del matí, com sempre, ho han fet, com si els hi dic que vagin a la lluna en patinet. Amb el dels vespre he acudit als xantatges més inesperats, com que si no ho fan la nota de l'últim trimestre es resentirà, com que imaginin que dintre de vint anys tindran el record d'haver participat en un premi literari que segurament farà un llibret amb totes les participacions, que si guanyen el concurs guanyen mil euros, que tenen la possibilitat de fer entendre la seva opinió, i que el munt de diners que hi ha de premis són els seus impostos i que és una manera d'intentar retrobar els seus diners, i al final han vist la llum i han decidit que perquè ho diu la profe i si no, s'enfada. Té els seus avantatges ser dona, els homes accepten força bé de fer les coses per no enfadar-te i aquesta classe és 90% nois.

Les redaccions sobre la participació ciutadana són maques, n'hi ha ha que volen participar matant a tots els latin kings, o enviant als "moros" a Iraq, però hi ha suggerències interessants com que Déu (no especifiquen quin) castigui als acosadors escolars amb molts fills com ells. M'agrada una d'un pare d'una nena encantadora de tres anys que defèn que tots els nens juguin amb els nens estrangers perquè tots hauran de conviure de grans i millor que comencin ja. I m'agrada un altre que vol que hisenda col.labori amb ell i que li pagui tots els anys que no ha pogut fer declaració d'hisenda conjunta perquè no s'admetia el matrimoni gai i que li donin una pensió de viudetat perquè es va morir una de les seves parelles.

Serà que em faig gran?

Atenció a la diversitat

Després de veure com poden ser de uniformes els alumnes de noves generacions, m'he adonat que jo sóc la diversitat més evident. Em dedicaré més atenció, tot sigui per la causa.

Jocs sense permís

Dijous vaig saber la proposta per renovar la feina dels interins d’educació. Volen jugar. Volen que fem el joc de la cadira, que fem voltes en grups de tres amb dues cadires i que quan diguin un de cada tres es quedi sense cadira; l’any vinent serà dos amb una cadira i en dos anys no hi haurà cadira.
És un joc macabre i em temo que il•legal, així que imagino que no ho podran fer. Però funcionarà molt bé per a que tothom se’ls llenci a sobre dient que no poden fer això i Educació proposi un altre joc una mica menys cruel.
Em temo que els sindicats no aniran on han d’anar, a dir que no redueixin places, que juguen amb gent que no vol jugar amb la seva feina.
Durant anys la mesa d’educació d’adults ens ha estat dient que lluitaria per l’estabilitat dels interins d’adults. Mentres que la mesa dels professors de l'ESO explicava com seria de fàcil que els professors desplaçats tinguessin feina a les escoles d’adults quan adults passés a educació. Darrera hi havia els mateixos sindicats.
Suposo que és el que passa amb els sindicats, és normal, no en té la culpa la gent que ens ho deia. Només ens ometia informació que molts teníem per amics o familiars.
Va ser poc ètic prestar les places de secundària amb contractes d'interinatge, però encara és menys ètic treure-nos-les jugant a la ruleta russa o a les cadires. El meu sentiment és que ningú em demana si vull jugar i només sé que no vull sentir-me en competència amb les meves companyes de feina per qui es pot quedar, o haver de sentir-me malament amb la meva amistat amb les funcionàries de primària per si pensen que és per a que em reclamin, si la unió fa la força ens estan separant a cops.
No morirem per anar a l'ESO però hem après molt a escoles d’adults com per marxar ara. Som interins i ja sabem que no som funcionaris i que hi ha molts funcionaris sense destinació però aquest problema es pot solucionar d’altres maneres.
La secundària d’educació d’adults no s’hauria de transformar en un cementiri d’elefants ni en un balneari, si venen altres professors espero que el criteri no sigui només el fet de ser funcionari cremat de l'ESO, m’estimo prou la meva feina com per voler altre futur que el que pinta amb aquests canvis.

La violència escolar

Es parla molt de la violència escolar, els professors fem la culpa als pares dels violents i els pares, als professors.
Això és com la història de la dona que estava a casa del seu amant quan el seu home la va telefonar per a que l'anés a buscar, i ella li va dir que no perquè per anar a buscar el cotxe havia de passar per un descampat on deien que havia un assassí. El seu home va insistir que l'anés a buscar i l'assassí la va matar. Després et preguntaven que qui era el culpable i tots deien que el marit, que la dona, que l'amant i buf ningú deia que l'assassí.
Aquí poques vegades hi ha assassins però hi ha molta violència a les escoles, a les escoles d'adults no gaire, però a l'ESO és moltes vegades insoportable. I ningú dóna la culpa als violents.
Aquesta societat està fent créixer nens sense traumes ni responsabilitats, i arriben a setze anys com si en tinguessin quatre i gairebé ningú els fa culpables per elaborar un pla fred i calculador per fer patir a companys de classe. És fàcil dir que la culpa és dels professors per no impartir disciplina o dels pares pel mateix... així tenim nens de 20 i 30 anys que no saben afrontar problemes, que es refugien on poden i que continuaran així per sempre més.

Els extintors

A una amiga meva l'han trucat de l'escola per dir-li que el seu fill de 15 anys juga massa amb els extintors. Jo no li diré que li pregunti que fa amb la peça de seguretat de l'extintor perquè no la vull preocupar però a mi sí em preocupa la seguretat dels centres.

Estem a un primer pis, la instal.lació elèctrica és més que precària, a les escales que van cap a la terrassa-colomar hi ha un arsenal de llexius i productes de neteja que incompleixen els mínims més mínims de seguretat, les nostres portes s'obren cap a dintre, i els benvolguts alumnes col.leccionen les anelles dels extintors per liar porros.
Quan diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, segur que ni imaginaven això.

LES VACANCES

Doncs sí, un tema d'actualitat a Catalunya, perquè a moltes comunitats les vacances les comencen dijous sant i agafa tota la setmana següent amb un dia més de festa acumulat.
Jo, en realitat, veig molt millor el sistema alemany de repartir les vacances d'una manera equitativa al llarg de l'any. És cert que no et permet anar dos mesos a Katmandú, però si et fa tenir una millor qualitat de vida.
El problema està en que per fer això, a més de l'enrenou que es crearia, la Generalitat hauria de posar aire acondicionat a tots els centres i adequar les instalacions i això representa sempre massa diners de cop.
Personalment, arribo a l'últim dia de vacances exhausta. Jo sé que m'haig de repartir les forces d'altra manera però mai no ho faig. I, com jo, arriba gairebé tot el claustre i part de l'alumnat.
Quin sentit té això? Encara hem de seguir una ideologia catòlica que ens digui que en aquest món hem vingut a patir, i que la feina és patiment, i tot és patir?
No surt molt millor la feina quan la fem de gust? Quan no hem d'estar patint per les mil i una punyetes burocràtiques...
A les escoles d'adults sembla que estiguem sempre pendents del "share" com als programes de la TV. El número d'alumnes matriculats, el percentatge que va a classe, el que vé però és un moble, el que a més de ser moble és moble de Disney i no para de bellugar...
Mai no ens reunim per a exigir que Ajuntaments i Generalitat ens busquin la matrícul.la, mai no demanem assesorament psicològic per als border-line amb la memòria dels peixos, mai no el demanem per nosaltres!!! Som un col.lectiu-fantasma, sempre amb por de quedar-nos sense feina, sense local, sense ajuts...
Tan malament ho fem? Jo estic segura que no, treballem amb el cor i els resultats els veiem dia a dia. La nostra feina val la pena, encara que a un grup hi hagi 13 en comptes de 15 alumnes, encara que el nostre material sigui precari, nosaltres no ho som de precaris...
I bé, la precarietat, com a interina, serà tema d'altre dia...

Queda inaugurat aquest blog!

L'ampolla de cava millor me la beuré jo abans d'aixafar-la contra el monitor... O millor de vi.
Després de mirar blogs per internet, he vist que es tracta moltes vegades d'una manera més o menys pública de desfogar-se dels problemes diaris o de les cabòries que ens volten pel cap.
Jo no tinc massa miraments en fer això perquè tampoc no crec que ningú perdi massa temps en llegir-me. El meu cap és massa pràctic i el meu cor avança o recula a rauxes, i no es veurà més del que hi ha.

GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES

Si arriba a ser per tu mai hauria pogut penjar els exercicis del mòdul33 (que per cert, sembla el nom d'un módul penitenciari; i per el que costa entrar un lloc secret de l'espionatge).
Be, doncs, això, que gràcies a les teves tres invitacions he pogut entrar. Ja les he fet servir totes i aquesta vegada no se si serà la última. Per això aprofito per agraïr-te el que has fet.

Felicitats

Hola Eva,

Em dic Mary i sóc professora de llengua anglesa a l'IES Giola de Llinars del Vallès. Ets una pionera en això dels blogs... Felicitats.

Jo intentaré posar-me també a fer el meu propi blog. Quan ho aconsegueixi et convidaré a visitar-lo.

Fins aviat. Mary

Una mica de color...

Les vacances

Doncs sí, ja estic pensant a les vacances. La grip no s'acaba d'anar mai i amb aquesta tos de minera tothom sap si he arribat als llocs per l'oïda.
I arribaran les vacances i no sortiré gaire, alguna excursió curta i res més, al menys de moment, tot i que tinc prevista una escapada pels castells de Narbonne i rodalies amb una ruta que un amic ha fet seguint els hotels baratets de Fòrmula no se quin número.
Ja queda poc...

Atxummm